En poc temps s’han produit tres bones notícies per als infants. Ells no ho saben, perquè no estem encara acostumats a compartir amb ells el que els afecta. Tot són esdeveniments que vénen de lluny, tenen la seva història i han costat d’acceptar. I caldrà vigilar que a la pràctica arribin a bon terme.
S’està fent un Pacte d’infància, el Parlament de Catalunya ha creat una comissió específica d’infància i les Nacions Unides han aprovat un nou Protocol per a la Convenció sobre els Drets de l’Infant.
Des del 2007 que s’està demanant a la nostra Administració o al Parlament un Pacte d’infància (vegeu, com un exemple, el butlletí de la Comissió de la Infància de l’octubre del 2007). Necessitem un pacte, dèiem. Un pacte ens ha de dir què hem de fer amb els nostres infants, ha de ser la culminació d’un procés que els haurà situat en el lloc que els correspon a la societat, i això suposa un canvi d’actitud i la voluntat de conèixer l’infant real. Al mateix temps, afegíem, i potser sobretot, ha de potenciar un canvi de mentalitat.
Hem de dir que més aviat trobàvem resistències a la realització d’aquest pacte d’infància. Es va fer primer una llei d’infància (quan hauria d’haver estat al revés), la llei 14/2010, que és una bona llei, aprovada per unanimitat. Però no s’entenia que el Pacte l’hauria d’haver precedit. De totes maneres, per molts motius, continuem necessitant el Pacte.
El 29 de novembre proppassat, el Conseller Cleries va presentar un Document de bases per al Pacte. Ho va fer amb convicció. La trajectòria del Conseller està lligada a la infància. Aquest document de bases conté elements per a la confecció del Pacte. No és el Pacte, en conté els fonaments. S’hi distingeixen dues parts. En la primera hi ha una introducció que afirma la necessitat d’un pacte i comprèn el marc conceptual i les seves motivacions. En una segona part fa una diagnosi de la situació actual de la nostra infància i els reptes que provoca. Aquesta segona part comprèn quatre apartats: la participació social de la infància, la inclusió social, l’atenció a la infància i els mitjans de comunicació.
Per la nostra banda, entenem que no tots els punts d’aquesta segona part han de figurar en un pacte, sinó els més permanents. Un fet conjuntural, per sever que sigui, no ha de donar lloc a un pacte d’infància. Un pacte ha de contenir principis generals, té alguna cosa d’abstracte, en el sentit d’afirmacions vàlides a llarg termini que constitueixin la justificació d’accions per a assegurar el benestar els nostres infants. En tot cas, els problemes concrets s’han d’abordar a través de Plans específics.
En aquests moments, el Departament ha organitzat sis grups de treball que examinen el Document de bases, especialment en la seva segona part, la del diagnòstic de la nostra realitat. Aquests grups els formen experts provats per la seva competència i dedicació.
És una tasca de revisió del document perquè després es pugui convertir en un veritable Pacte. El debat sobre el Document de bases pot donar lloc a visions contradictòries, que de vegades provenen d’ideologies diverses; però és un treball necessari.
A la primera part del Document és on hi ha principis vàlids per a una estructuració del Pacte: parla, així, de la necessitat de visualitzar la infància, de la perspectiva d’infància, de la transversalitat en les polítiques públiques d’infància, que l’infant és el present; en un altre lloc diu –i és una frase afortunada- que un pacte “ha d’afavorir les relacions quotidianes [dels infants] amb els adults”.
Un Pacte requereix una presentació d’objectius i d’uns principis rectors que assegurin l’objectiu del Pacte. Abans que res, quin és l’infant al qual es refereix, que no és l’infant en risc solament, ans tot infant (el Conseller, el dia de la presentació del Document de bases va deixar molt clar dues coses: que ens referim a tot infant i que l’infant és el present). Això comporta la determinació de l’organisme responsable de tota la infància, que és la DGAIA (vegeu, en aquest sentit, l’article 59.1.b del Decret 332/2010, de reestructuració del Departament de Benestar Social i Família, el qual parla de promoure els drets dels infants i adolescents; no diu la infància en risc, sinó que parla, al nostre entendre, en general). I citaríem, encara, entre altres principis, la prioritat pressupostària, l’exercici dels drets, la perspectiva d’infància, o l’interès superior de l’infant.
La societat en general, la gent del carrer, ha de saber que s’està fent aquest pacte, n’ha d’estar assabentada. La societat ha de fer el seu propi pacte o acord perquè l’encontre entre el món dels infants i el dels adults, encara una assignatura pendent, sigui positiu. Però és evident que un Pacte institucional hi pot ajudar molt