Vivim en un món i uns temps difícils. En el traspàs del segle XX al XXI han dominat paraules com aquestes: era postindustrial, postmodernitat, societat de consum, cultura de masses, xoc de civilitzacions, noves tecnologies, societat del coneixement, multiculturalitat, pensament dèbil, societat líquida, globalització ..., i, ara, crisi econòmica, i de valors. Però encara cal continuar parlant d’educació, i de cultura popular com a oportunitat educadora.
D’on ve, la cultura popular? La idea d’una identitat comunitària ve del segle XVIII, amb el romanticisme i la formació dels estats nacionals (i de les nacions sense estat, com la nostra). Formar part d’un esperit comú enfortia la cohesió interna. La paraula “cultura”, en el sentit actual, no apareix fins al final del XVIII i ve de la metàfora de “cultiu de l’esperit”. El poble n’havia quedat al marge i els folkloristes varen reivindicar el valor de la cultura del poble i de la tradició.
Tradició no és el contrari de modernitat. És “transmissió”. És un tren que s’agafa en marxa: quan hi puges trobes viatgers que hi ha pujat abans.
Es parla de tres formes de transmissió: en la tradicional, els infants són educats pels grans; la segona -la més pròpia de la nostra generació- és l’aprenentatge entre iguals; i actualment els adults rebem lliçons dels fills i néts. D’aquí la necessitat, no sols del diàleg entre cultures, sinó entre generacions dins d’una mateixa cultura. El tall entre generacions és molt fort: només es mantindran les tradicions en què els joves s’identifiquin i que responguin a les seves expectatives.
Altrament, no és el mateix saviesa que informació. Saber ve de sapere, sabor, abasta els cinc sentits. Conèixer és un acte de la intel·ligència. La informació es dóna per mitjans tecnològics. La saviesa es cultiva en la comunitat i sovint es transmet oralment, com escau a una cultura àgrafa. Els coneixements es donen a través de l’escola, dels llibres, propis d’una cultura alfabètica. Mentre que l’espai de les noves tecnologies és la globalització, pròpia d’una cultura tecnològica, que sols requereix ensinistrament.
Folk-lore vol dir “saber del poble”. Té a veure amb saviesa i amb comunitat. Vivim en una societat de masses, global. Però mai no s’ha parlat d’identitat com ara. Mounier posava aquesta regla de tres: individu és a massa com persona és a comunitat. El poble, per als folkloristes, era el “tothom”, interclassista i intergeneracional, comunitat.
L’etnòleg Serra i Pagès en va organitzar els continguts: allò que el poble diu: contes, cançons, auques, faules, refranys..., allò que el poble fa: balls, processons, treballs i jocs, costums..., i allò que el poble creu: mites i ritus, creences, símbols, imaginari... La festa n’és el punt de trobada. Tothom hi és protagonista. Quan la comunitat fa festa, la festa fa comunitat.
El temps de les festes és cíclic. Cada any torna. És el retrobament dels orígens, la oportunitat dels recomençaments, l’esdeveniment, que ve, es prepara, es comparteix, es commemora, es viu. El temps no és “money”. En la celebració, el passat és present -la cultura tradicional és presencial, memorial- i el futur ni es conjuga. Aquí és on se situa el mite. I el ritu n’és la representació.
A més, la cultura popular es dóna en el món local: poble, barri, ciutat, país. Un espai real -no virtual-, concret, un univers. Si en la cultura tradicional cada temps fa referència a uns orígens, cada espai té el seu centre: és el centre del món, un nucli identitari.
El repte actual de la cultura popular suposa començar per aclarir conceptes. Festa no és oci, ni espectacle, de la mateixa manera que abundància no és consumisme; no és igual un refrany que un eslògan, ni una llar de foc que un televisor; ni una baldufa que un nintendo. Cal emprendre una tasca de revaloració. No sols dels contes, sinó de l’acció d’explicar contes. No del joc educatiu sinó de l’educació a través del joc: de la xarranca a les bales, del bressolet de cordill a saltar i parar, o a les bitlles. No sols de la cuina tradicional sinó de l’àpat comunitari. Treballar la memòria amb els refranys, amb els versos. I descobrir els mites en els contes i les llegendes.
Hom posa l’exemple de l’arbre, de les arrels. Però el que realment és decisiu són les llavors. La cultura popular és una herència que no podem escatimar als infants d’avui, en som garants. Perquè no hi ha res pitjor que créixer sense referents, que no ser d’enlloc, que no tenir memòria. La memòria no és només un “disc dur”.
La tasca és amplíssima, però també senzilla i pacient. Fins i tot engrescadora. És posar-s’hi. És una educació de resultats duradors: provocar vivències agraïdes, compartides i amb sentit, que demanen ser represes i esteses. Una manera de descobrir el valor de les identitats, de la diversitat, de “l’antiga saviesa”, de la tradició viva -el passat en present-, del diàleg entre generacions i entre cultures, de la comunitat plural. I el seu marc, que avui és la ciutat, el país, el món.
Joan Soler i Amigó